La democràcia entesa pels senyors del Facebook

Des d’un espai de llibertat com aquest blog en el que està permès la llibertat d’expressió i de pensament vaig a relatar com funciona internament sobre la censura de les idees de les persones del espai de moda FACEBOOK.

Jo al vaig descobrir fa uns 9 mesos per recomanació d’un amic que estava tot el dias enganxat a l’ordinador i això em va cridar l’atenció sobre aquest espai virtual de relacions humanes.

En principi no cal gaire cosa per passar a formar part d’aquesta secta nazi, nom´ñes inventar-se un nom i cognom i tenir una adreça de correu electrònic per fer d’enllaç amb ells. Això i cuatre dades més i entres en el marevellos món del face on molta gent hem passsat moltes hores i hem patit i disfrutat segons la temporada.

Jo sóc un home madur d’idees anarkosindicalistes i que se rebel.la contra les injustícies que la nostra societat permet sense fer res. I no me’l callo, ho escrig i el pregono als 4 vents.

Pues bien yo me considero una persona culta, educada, ponderada, buena, éticamente noble y solidario con mis semejantes, mientras la cúpula ideològica del facebook me considera poco menos que un delincuente pues ayer me inhabilitó la cuenta por tercera vez en 4 meses sin mediar causa alguna y sin comunicar-me en que se basan para represaliarme de esa manera.

Te encuentras que no puedes entrar en tu espacio virtual y te dicen que estan intentando averiguar si alguien está utilizando tus códigos y cuenta en face para hacer phishing, término que se ha exportado del mundo bancario. Antes de que te comuniquen este cuento de hadas, te estan mareando con mensajes en el que te conminan a canviar la contrasenya i cuando lo haces vuelves al principio de la aplicación i así hasta 20 veces estuve ayer. Finalmente ante mi insistencia, supongo, me llegó una nota sin firma ni nada que lo identificara que podía ser un caso de fishing y que paralizaban la cuenta hasta nuevo aviso. 5 horas para decir eso, no era más fàcil inhabilitar-me por haber manifestado ideas políticas contrarias a las mantenidas por los dueños del espacio virtual en varios escritos en los cuales los acusaba de arbitrarios, cobardes, nazis, dictadores y algún adjetivo cariñoso más que se merecían por méritos propios.

Despues vas hablando con gente i ves que lo hacen a mucha gente no aisladamente y nuchas veces fruto de la denuncia de algun miembro que no está de acuerdo con tu opinion sobre algo.

Qui pagarà la crisi?

M’acabo de llegir el Reial Decret Llei de mesures del govern de l’Estat per paliar el dèficit públic i m’agradaria fer algunes precisions sobre l’oportunitat i eficàcia d’aquestes per surtir de la crisi i que el dèficit públic no se dispari.
Em causa si més no perplexitat veure com un govern socialista, sí socialista dels que se’n diuen d’esquerres i parlen com si fossin extremistas radicals en el seu govern en comparació amb les dretes espanyolistes que ja coneixem. Doncs bé, no fa gaire es van injectar no se quants milions d’euros a les entitats financeres per que no tinguessin problemas de liquiditat amb fons dels contribuents. Ara per a compensar se’ls congela la paga als pobres pensionistas quan molts d’ells cobren pensions de misèria i es queden tan Panxos. Retallen els sous als funcionaris en una quantitat variable que anirà en funció de la categoria i el sou devengat que oscil.larà entre el 2,escacs i el 7 i escacs. I per a l’any vinent congelat el sou. Amb retalls en les Inversions de les diverses administracions local, autonòmica, etc, també s’estalviaran uns quants cèntims en total sumant pensionistas i funcionaris més de 30.000 milions d’euros. I jo amb tota la bona fe del món penso si amb aquesta quantitat es pot fer alguna cosa en un pais que té una taxa d’atur d’aprop de 4 milions de parats i que segueix creixent. Les grans empreses no veig que paguen més impostos ni es retallin els beneficis que obtenen i que serien bastant més que els que abans m’he referit.Se congelan les ajudes per dependència, el xec bebé, i altres mesures que tanta propaganda van fer en el seu moment, les jubilacions per relleu, etc.
És clar, les eleccions pròximes ja les tenen perdudes d’entrada i com que no tenen res a perdre a fotre els desgraciats que menys beneficis obtenen d’aquesta societat capitalista en que vivim. Tenir contents al gran capital, les entitats financeres, les empreses potents i aplicar mesures que no són estructurals si no conjunturals per previndre una crisi futura.
Jo ho sento molt, vull ser part d’aquesta societat Nostra i participar en les decisions que puguin afectar a la mateixa, però aniré a votar en blanc un altre cop perquè respecto les regles però no vull ser còmplice en un atracament social amb els polítics que per desgràcia ens han tocat suportar. Un vot en blanc que significa que em fan venir ganes de vomitar quan veig com actuen i com parlen, sense cap pudor de la societat del benestar i de l’economia lliure de mercat. Dixit

Sindi Viz
Barcelona, 22 de maig de 2010.

La crisis económica

Es curioso ver como década tras décadas el fenómeno vuelve y vuelve a golpear de la misma manera que la anterior y todas las mentes pensantes de la economía mundial no son capaces de neutralizarlo. Estos ciclos como se suelen denominar a estas situaciones críticas que vive la sociedad mundial cada cierto número de años, aunque hay economías que lo sufren diariamente cada año sin tener que esperar a que pase el ciclo (léase Países Africanos, Asiáticos, etc, donde miles de personas mueren diariamente de hambre y enfermedades)son perfectamente previsibles y se podían adoptar medidas si no para evitarlos si para paliar sus efectos negativos que llevan a situacions límites a millones de familias en todo el mundo. Casualmente, las grandes empresas, el holding bancario, y demás poderes de facto suelen pasar por estos ciclos suavemente con una serie de despidos de sus plantillas, unas pérdidas mínimas en sus cuentas de resultados y continuan sus actividades normalmente produciendo menos o generando menos beneficios que no pérdidas.

A todo esto, en el lado contrario nos encontramos al trabajador despedido con una indemnización que marca la ley y la cobertura del paro más larga o menos según las cotizaciones y años trabajados en la empresa. Los Bancos cierran el grifo dejan de conceder préstamos o vías de crédito a las pequeñas y medianas empresas que se ven abocadas al cierre con el consecuente despido de sus trabajadores. Estos quedarán como sus compañeros de la gran empresa con una indemnización y un subsidio o prestación por desempleo hablando correctamente.

Esa sociedad que nos brindaba coches, casas, apartamentos, cocinas, viajes, etc, a base de pedir dinero prestado a las entidades de crédito, de golpe cierra el grifo y no concede ni un euro a no ser que se avale de una manera completamente segura la cantidad prestada. Se acabaron los coches nuevos, las maravillosas vacaciones, acceder a una vivienda de compra es prácticamente imposible e incluso en los casos más graves hay familias que se las ven y se las desean para subsistir cada dia con lo que cobran del desempleo y la indemnización recibida que se gasta rápidamente.

Aquella sociedad del bienestar se ha convertido de golpe en la sociedad del malestar por causas que se conocen y se pueden evitar. Todo el mundo comienza a hablar de crisis, no se oye más que la palabra crisis, crisis inmobiliaria, crisis bancaria, expedientes de crisis de las empresas, la crisis se ha apoderado de todo el sistema productivo que hasta unos meses antes funcionaba como un reloj suizo.

Pero la crisis afecta de una forma completamente diferente a cada uno de los actores económicos que componen la sociedad, sí los Bancos dejan de ganar una parte de sus beneficios pero siguen viento en popa y exprimiendo a los pocos ahorradores que quedan; las grandes empresas disminuyen sus beneficios pero continuan obteniéndolos después de regular la plantilla y la producción, las pequeñas y medianas empresas se ven en verdaderos problemas para subsistir sin el apoyo financiero negado por los Bancos y lo peor la población que vivía felizmente en su burbuja consumiendo constantemente y haciendo frente a los gastos que esto generaba, de golpe no pueden pagar sus facturas y han de renunciar al nivel de vida que llevaban en cuanto a consumo quedándose en los mínimos a los que pueden hacer frente.

Las oficinas de empleo se llenan de gente en busca de trabajo, subsidios, prestaciones, ayudas, etc, con los cuales hacer frente a los gastos mínimos de  subsistencia familiar, cuando el mercado no ofrece trabajo si no que lo destruye cada día que pasa de crisis hasta que toca fondo.

Llegados a este punto deberíamos reflexionar que está pasando en una sociedad que primero te da, luego te quita, te ofrece una vida cómoda y de pronto te hace renunciar a ella

El comunisme llibertari

M’ha agradat molt l’article sobre l’Anarquisme publicat pel company  Tomàs Brotons                 i es nota que s’ha treballat y consutat una amplia bibliografia sobre el tema,  per tal de refusar l’Anarquia com a modus d’organitzar la societat i que al final ha quedat en la il.lusió de un grapat de utòpics que encara confiem en que es pot instaurar aquest nou model en el nostre món actual. Em permetrà l’autor de tan erudit treball que li digui que jo Sindi Viz de Barcelona, sóc un del grapat de somiadors utòpics que encara creiem que la instauració de la societat anarquista és possible y em permetrà que l’analisi històric des de l’aparició del comunisme llibertari, a mi m’agrada més dir-li aixi, el deixi de costat perque està desenvolupat en l’article objecte d’aquesta desposta de forma molt exhaustiva i completa. Jo desenvolupare només una a una l’antítesi de les raons que es donen per rebutjar la futura implantació dels ideals ácrats en la nostra societat actual i ho faré de forma ordenada no caótica i responen a cada un dels punts que demostren que l’Anarquia és una filosofia marginal i en la que actualment només creiem cuatre arreplegats sense cultura històrica ni perspectiva política per creure encara en el somni d’una societat sense govern on l’autoregulació dels individus lliures, solidaris, cultes i valents sigui possible en el segle XXI.

El company arranca per justificar la bondat de l’Estat actual i la nacionalitat de unes premises seves però que per a mi són incorrectes: qualsevol organització que funcioni d’una determinada manera si aconsegueix que els seus membres s’eduquin en uns valors diferents els d’ara com serien la llibertat, la solidaritat, la cultura natural no imposada pels poders, aconsguirà que els seus ciutadans comprenguin i ho facin, el canvi d’un Estat represor, insolidari, poderós i que només pensa en la seva perpetuació com a tal, a una organització escollida pels grups d’individus sobre els valorsde la igualtat, llibertat, solidaritat i poder de la comunitat en defensa dels seus interesos, ho faria immediatament doncs el model actual està corrupte, no proporciona satisfacció a les necessitats de l’individu ni del grup i per tant l’unica cosa factible seria la seva desaparició. Un cop fet això s’implementaria l’organització de les bases formant unions d’homes llibres que volen aconseguir uns ideals comuns: ser lliures, ser solidaris, tenir per subsistir y poder ser felinos dintre d’un grup que permet i posa les condicions per que això es pugui a terme.

A la vegada que les relacions canvien, el dret tant el natural que nomena el Sr. Brotons sino el positiu, se hauria d’abolir perque està pensat i adreçat només a consagrar uns principis que afavoreixen només al poder polític i al poder econòmic per perpetuar les relacions de submissió del treballador amb el propietari dels mitjans de producción apropient-se un dels guanys de l’altre per mitjà de pagar només perque pugui seguir treballant no per el valor efectiu del seu esforç i el poder polític que està imposat pels propietaris dels mitjans de producción. Las normes no són justes, són les que convenen al poder i Estableix com a drets naturals conceptes com la propietat que és l’invent més infame que va crear l’Estat per acumular riqueses a costa de l’esforç dels lacais. Però no sol la propietat també el dret d’herència pel qual una persona que no ha treballat mai es troba amb unes riqueses que abans han estat expoliades als ciutadans i que es injust, la qual cosa porta apensar que una llei injusta esdevé nula si se li apliqués el Dret positiu vigent. Dret de la propietat i de l’herencia no són ni drets naturals ni intocables, són superestructuras montades pel poder dominant per acumular més i més riquesa i el poble més i més pobresa.

En referència a que és impossible viure sense Estat, tampoc ho crec, de fet estem davant cada dia de diferents sentiments nacionals que no s’identifiquen am l’Estat al que pertanyin, en canvi una unió lliure i igual d’individus on es repecten les diverses sensibilitats i cultura de cada grup seria perfectamente factible i jo diria que desitjable y s’organitzacia des d’abaix molt més ordenadament que ho fa l’Estat ara, que està allunyat dels problemas dels ciutadans i només s’ocupen de reprimir qualsevol acte que posi en quesito la seva existencia o funcionament.

Bé, ja tenim abolit l’Estat, el Dret, l’herència, la propietat privada, I la propietat dels mitjans de producción, i tenim uns ciutadans educats en llibertat, respecte als demés, solidaris i iguals. Ara només quedaria unir-se de forma lliure segons les preferencias de cadascú i hauríem aconseguit el meu somni utòpic una societat justa, igualitaria, solidaria, sense diferencies econòmiques y que tenen la possibilitat de ser felinos si així ho creen convenient.

Aquest procés és possible i no la bogeria d’uns idealistas utòpics desfasats avui dia.