El cau de la foscor

 

 

Ja fa temps que estic al cau,

Tant temps que he perdut,

Poc a poc la relació de temps,

És un cau infinit i fosc.

Si fos capaç de ser valent,

Intentaria arribar adalt,

Però cada vegada torno a caure.

Dins només la buidor mental,

Incapaç de superar la por,

La por que em lliga a ell.

Vàries vegades he intentat,

Treure el cap amunt de tot,

I veure la llum de la vida.

Sempre torno a caure dins.

No tinc forçes per viure,

Només espero el no-res que

Proporciona la mort.

No temo la mort, no m’importe

Morir-me en aquest moment,

No tinc cap raó per a viure,

Pero tampoc per suicidar-me.

Continuaré confús en el meu cau,

Fins que l’ànima sigui capaç de

Il.luminar-me i pugui aconseguir

El valor d’intentar surtir al món.

Passa el dia i la nit sense raó,

Passen els dies i els mesos, els anys,

I jo continuo al cau.

Ajudeume si us plau, necessito ajuda,

Sol no puc afrontar aquest repte

Sigueu nobles i ajudeu un pobre,

Que va perdre la il.lusió i no és

Capaç de tornar a trobar-la.

 

Sindi Viz dixit

Esplugues, 14-9-2010

La mort de l’amor

La veritat és que a mi en aquest moment em clava la situació actual. No se com afrontar-lo, excepte amb valor, però els sentiments estan desbocats i se superposen els uns als altres i és difícil el meu embolic de solucionar. Si és que sí o és que no, em provoquen sentiments contradictoris d’il.lusió i de por. Sí es amor la vida donarà un tomb brusc sí no ho és la decepció m’acosarà sense treva. Així doncs esperem i donem temps al temps i el que hagi de passar passarà i hauré de seguir el que em diu el cor encara que suposi tornar a començar una història que ja he viscut varies vegades i no han acabat mai bé, això si, durant una part de la història he sigut feliç com mai però al final la rutina, el temps, la maduració o no, i la resta de coses del dia a dia l’han acabat destruint. L’amor se’n va poc a poc i un dia de cop ens donem que ja no el sentim i que no som feliços i hem de començar a preparar la retirada fins que el tornem a trobar o pot ser ja no el trobrem mai. Que complicada és la vida. Estic cansat de que passi un i altre cop el mateix i no el pugui evitar. L’amor hauria de ser indefinit en el temps i la felicitat acompanyar-nos sempre. La utopia. dixit

És molt bonic Carol i crec que reflexa un sentiment que tots en algun moment de la vida ens agradaria haver sentit o l’hem viscut per sort ja. En aquells moments baixos, que tot es negre, que sembla que tot va malament i mai no canviarà, aquests moments foscos de l’ànima de cadascú de nosaltres, tots dirie’m Mima’m i ens agradaria sentir el que transmet la poesia en aquest moment i en molts més de la nostra existència. És una cosa que tots hem pensat però tu l’has escrit i aquí està el valor afegit l’has escrit d’una forma senzilla, entenedora, amb el cor. A mi és una de las que quan utilitzo poesies teves per traduir a amigues que no són catalanes les envio aquesta la primera i totes m’han dit que és una marevella. dixit

Relato de vacaciones

L’Escala 1 d’agost de 2010.

Acabamos de llegar de Barcelona, son las 12,30 pm y hace un bochorno considerable. El día está un poco tapado pero el sol intenta abrirse camino entre las nubes sin conseguirlo. El viaje ha sido plácido, sin retenciones ni caravanas aunque si que había un tráfico muy denso.

Descargamos las maletas y bolsas delante e la casa y mientras Sandra y yo nos ocupábamos de eso, Maite se fue a sufrir buscando aparcamiento.

Una vez los bultos guardados en la casa me dirigí rápidamente a ver el mar. Me enfilé en el cemento que cubre parte de l’Olla y allí estuve varios minutos recargando de energía positiva mi cuerpo y mi mente. Ese efecto hace el mar sobre mi. Tras esto subí la calle hasta el final y crucé hasta la Farmacia a comprar Barnix pues necesitaba ya urgentemente, pero tampoco lo tenían y me lo encargaron para la tarde y a las 6 pm ya podía pasar a recogerlo.

Mientras yo iba a la Farmacia, Maite ya estaba comprando la comida del día. Yo aproveché la bajada para pasar por una tienda de deportes Derby que me gust mucho y me compre 3 pares de calcetines cortos para llevar con zapatos normales o bambas pero sin dar el aspecto de ir a hacer deporte que daba con calcetines normales largos. Me gustaba esta tienda porque siempre tenían alguna cosa de la marca MIZUNO mi preferida desde hacía diez años, porque eran difíciles de encontrar en tiendas normales, la verdad es que tenía poca cuota de mercado en Catalunya y costaba encontrarla pero yo como siempre, tenía que ser diferente y llevar una marca desconocida de calidad.

El mercado estaba copado por NIKE y ADIDAS y luego diversas pero sin la tirada de las dos primeras. Cuando llegué a casa Maite ya estaba de la compra y Sandra que llevaba un par de días que no se encontraba muy bien se había dormido.

Colocamos las camas, la ropa, etc, y ya era hora de comer y Maite nos preparó unas hamburguesas muy buenas, con puré de patatas y una ensalada verde. Comida liviana pero que nos sentó de perlas. Tras comer evidentemente tocaba lo suyo “la siesta” hasta yo que había perdido la costumbre me estiré en la cama y dormí media horita casi.

Sobre las 7 pm cuando el sol y el calor ya no se notaba tanto, Maite y yo nos dirigimos hacia la Playa del Riells porque Maite quería mirar como estaba el huerto del Abuelo de broza y cañas después de la limpieza hecha unos meses antes.

El passeig estava ple de gent sobretot famílies amb nanos y grupets de nois i noies adolescents que parlaven i reien sense parar.

Vam arribar a l’hort i vamanar per la part del derrere primer y la Maite es va posar com una moto quan va veure que estava ple de canyes. Van tornar enrere i va manar per la part frontal i el mateix ple de canyes. Maite estava desesperada no sabia que fer ja perque estigués net l’hort. Va fer un parell de fotos amb el  mòbil i vam girar cua cap a l’Escala. Vam tornar pel Passeig però ara corria un vent suau i fresc que feien agradable caminar.

Vam arribar a casa i preparar el sopar i en mig del Tiberi va començà una tormenta típica de l’estiu, molt intensa però de poca duración. Jo malgrat tot vaig surtir de casa i em vaig menjar una tarrina mitjana de gelat de “dulce de leche” de la Jijonenca que estava de mort. Després a casa i a dormir.

Dia 2-8-2010. Que bien he dormido 9,30 horas seguidas y sin pastilla. Cuando bajo Maite ya està  despierta i ha comprado todo lo necesario para desayunar y me prepara una cafetera tambien. Me tomo dos cafés con leche y un croissant que està e muerte. Un rato después se levanta Sandra y almorzó con su madre mientras yo me vestía.

Hacía un día con tramontana pero mucho sol. Nos decidimos a ir a Empuries por un camino precioso y al llegar allí nos quedamos en el chiringo porque no teníamos bañador excepto Sandra que si. Estuvimos 2 horas tomando el sol y cocacola y sobre las 14,30 enfilamos el camino de l’Escala. Tras 25 minutos o algo más caminando llegamos a casa i preparamos la comida. Lomo a la plancha, gazpacho, verdura y las sobras el día anterior. Todo estaba buenísimo y yo después de comer salí a tomarme un cortado.

Ahora son las 18,00 pm y estamos mirando la tele y descansando pues el sol y el calor que hacía a esa hora quitaban las ganar de salir a la calle. JL me ha dicho que Renata tiene un amigo y me ha sentado como un tiro. Estoy tonto y sobredimensionando mis relaciones por Internet: Carmen, Rosa, Renata, Belén, etc, me pienso que como me dan conversación ya las tengo en el bote y la realidad es que hacen sus vidas como yo y tienen amigos y ligues y yo soy un amiguete para charlar por msn cuando se aburren y nada más. He de interiorizar esto porque sinó lo pasaré mal y fríamente no vale la pena por una cosa tan poco importante. He de tener más valor para afrontar la realidad. He de conseguir equilibrar la importancia de mis relaciones, ya que tengo a Mercè que me gusta mucho pendiente de un café hace 2 meses y no le hago caso cuando es una mujer cojonuda y atractiva y en cambio pierdo el culo por contestar el msn a tías que estan a miles de Km de aquí. Me tengo que centrar en quien realmente vale la pena y está a mi alcance y no conocidas de países lejanos. A partir de ahora sólo contestaré cuando me apetece a mi. Sin ser desagradable tener prioridades y no bajar la guardia para evitar disgustos. Soy demasiado sensible y tengo que evitar ponerme en situaciones límite sin razón.

5 de agosto. Hoy me he levantado el último he desayunado y después al mercado con Maite y luego al Cyber una horita para el mono. Hablo con Carmen y le digo que no puedo ir a verla. Pues no va y me dice que estará toda su familia allí en el Camping.

Me llama Joan y quedamos a las 9,00 am para jugar al tenis en Ca la Neus. Despues playa. Cambio de planes tenis a las 11 horas.

Por la tarde hemos ido a “La palma” a ver a Tona y familia. Esta preciosa la finca. Cómo ha cambiado desde la última vez que estuve. Han estado supercariñosos y amables. A las 20,30 nos fuimos para no molestar en la cena. Cenamos en casa y salimos a ver las habaneras pero hacía tal tramontana que nos hemos vuelto a casa a las 23,00 horas. Escribir un poco y a dormir.

Quedan 3 días para volver a Barcelona y allí tendré que organizarme las comidas y procurar ir al gimnasio para no aburrirme.

He empezado a comer sin sal por la tensión arterial y lo aguanto bien.

6-8-2010. Me levanto a las 9,30, desayuno y bajo a l’Olla a ver como está el agua. Penoso, tramontana, mar picada, olas grandes, imposible bucear. Otro día que pasa sin poder buscar pulpos. Me compro en el Chino un despertador del Barça para no dormirme mas ya. Me preparo y antes del tenis voy al Cyber un rato. Por el camino me encuentro a Joan Antón y quedamos a las 10,45 en Ca la Neus. Jugamos de pareja contra otra de amigos suyos y les ganamos. Después hemos peloteado un cuarto de hora más y para casa. He aguantado bien pero el control de las pelotas regular. Se nota el tiempo que no juego y que no estoy en buena forma física. Me ducho, me cambio y voy al Cyber un rato. Vuelvo a casa y descanso y escribo un poco mientras las niñas han ido a por un pollo a l’ast para comer. Me encanta. Sólo queda mañana y el domingo a Esplugues. Pero he pasado unos días muy buenos desconectando y rompiendo la rutina, ha estado muy bien.

Sindi viz Esplugues de Llobregat, 15-9-2010

Torno al cau oblidat

El temps ha transcorregut sense adonar-me.
Els records flueixen com a més recents.
La meva ànima exalta el poder tornar.
Tot és igual, res ha canviat, nem bé.

Les sensacions viscudes fa molt temps
se’m presenten nítides i repetides.
He recobrat alguns que havia deixat perdre,
mai de la vida tornaré a perdre el cor.

Encès per l’alegria d’haver tornat,
explico amb raonaments estudiats
el perquè d’aquest abandonament
d’anys i anys d’una gent que m’estima.

Les hores passen entretingudes entre
records antics però que romanen encara
en la nostra memòria col·lectiva.

La por és una mala consellera,
et lliga els sentiments més profunds,
però ara el valor d’afrontar la vida,
m’ha fet tornar a un dels meus caus.

Elucubracions meves

  1. El que em pregunto jo moltes vegades es que havent-hi tanta gent bona i noble al món també estem parats davant de tot això, la justícia que no ho es, el poder que ens domina, l’educació que donem als nostres fills que quelcom falla, les relacions socials no funcionen, etc, i nosaltres aquí mirant com si no fos amb nosaltres, no estem mirant la televisió es la teva veïna que rep cops de puny, es el jutge que envia a casa al que ho fa, es la societat que no exclou a aquest individu del seu si, son els amics que miren impassibles com el terror s’instaura en la vida de les persones, i nosaltres mirant sense intervenir. Pot estar tan embrutida la societat que es permeti no intervenir davant aquestes injustícies o es l’ésser humà que no té valor o valors per defensar el dèbil. Mentre això passa l’agressor explica en el bar com va pegar una persona indefensa i tothom abaixa el cap i no diu res, on s’ha anat aquell valor, aquella noblesa, aquella grandesa de cor de l’ésser humà per defensar les injustícies i els abusos de poder, en l’han comprat per un pis i un cotxe i votar cada 4 anys, s’ha perdut per por a no tenir la comoditat de la societat de consum, que pensarà el meu fill quan veu que no hi faig res del que parlo i defenso aferrissadament a casa, que pensarà l’agressor de la seva impunitat. Valor i valors, hem de poder recuperar l’essència de l’esser humà la solidaritat, l’amistat, la unió, la valentia, la no violència, es l’única esperança que ens queda, resetear els valors imperants ara a la societat i tornar a aquells primers homes que se sentien iguals, es respectaven i respectaven la natura i el món. Hem de ser capaços de ser valents, de no tenir por a la vida ni a la mort, valents per viure d’una manera noble i completa on tothom servim per a alguna cosa i ens sentim part d’ella, on l’home i la dona s’estimin, on els nens juguin com el que són, en fi a aquell paradís perdut del que mai devíem haver sortit i no haguéssim perseguit el poder, la dominació, la violència, la brutalitat en nom de qualsevol cosa, matar als demes per un tros de terra o d’or, menyspreuar  la bondat i la grandesa de cor, la pau. L’home i la societat d’ara no nem bé tenim l’horitzó desfigurat i llunyà, les idees corrompudes, el cap trastocat i així percebem la realitat d’una manera fosca que ens fa por que ens impedeix actuar davant d’ella. En poques paraules hem de desfer per tornar a fer sino mai podrem mirar-nos als ulls i dir-nos t’estimo, et respecto, som iguals i fer una vida seguint el que la natura ens ha ensenyat i hem oblidat per satisfaccions materials que al final han acabat amb la llibertat de l’home i sense la qual una societat acaba podrint-se com l’ha passat a la nostra. El maltractament és una mostra d’aquesta manca de llibertat i no intentar aturar-lo és una mostra de que amb la llibertat hem perdut el valor. Llibertat i valor i tornem-hi a ser ésser racionals diferents de la resta per la gran sort que estem dotats del pensament i la intel.ligència trets diferencials que ens fan únics en l’univers. Jo encara hi confio, posem-nos a treballar junts, recuperem junts la llibertat i el valor perduts, eduquem els fills en la llibertat i el respecte, siguem solidaris, tampoc és tan difícil menys que amagar el cap o donar 4 cops de puny al dèbil. Però fem-ho ja sinó el món se’ns menjarà com s’ha menjat els dinosaures. Llibertat i valor germans i companys per la felicitat de la humanitat a la qual pertanyem. Us espero jo ja estic en marxa i no m’aturaré fins aconseguir-lo, feu-me costat i tots junts ho farem, segur que ho farem, ja estem al camí.

Qui pagarà la crisi?

M’acabo de llegir el Reial Decret Llei de mesures del govern de l’Estat per paliar el dèficit públic i m’agradaria fer algunes precisions sobre l’oportunitat i eficàcia d’aquestes per surtir de la crisi i que el dèficit públic no se dispari.
Em causa si més no perplexitat veure com un govern socialista, sí socialista dels que se’n diuen d’esquerres i parlen com si fossin extremistas radicals en el seu govern en comparació amb les dretes espanyolistes que ja coneixem. Doncs bé, no fa gaire es van injectar no se quants milions d’euros a les entitats financeres per que no tinguessin problemas de liquiditat amb fons dels contribuents. Ara per a compensar se’ls congela la paga als pobres pensionistas quan molts d’ells cobren pensions de misèria i es queden tan Panxos. Retallen els sous als funcionaris en una quantitat variable que anirà en funció de la categoria i el sou devengat que oscil.larà entre el 2,escacs i el 7 i escacs. I per a l’any vinent congelat el sou. Amb retalls en les Inversions de les diverses administracions local, autonòmica, etc, també s’estalviaran uns quants cèntims en total sumant pensionistas i funcionaris més de 30.000 milions d’euros. I jo amb tota la bona fe del món penso si amb aquesta quantitat es pot fer alguna cosa en un pais que té una taxa d’atur d’aprop de 4 milions de parats i que segueix creixent. Les grans empreses no veig que paguen més impostos ni es retallin els beneficis que obtenen i que serien bastant més que els que abans m’he referit.Se congelan les ajudes per dependència, el xec bebé, i altres mesures que tanta propaganda van fer en el seu moment, les jubilacions per relleu, etc.
És clar, les eleccions pròximes ja les tenen perdudes d’entrada i com que no tenen res a perdre a fotre els desgraciats que menys beneficis obtenen d’aquesta societat capitalista en que vivim. Tenir contents al gran capital, les entitats financeres, les empreses potents i aplicar mesures que no són estructurals si no conjunturals per previndre una crisi futura.
Jo ho sento molt, vull ser part d’aquesta societat Nostra i participar en les decisions que puguin afectar a la mateixa, però aniré a votar en blanc un altre cop perquè respecto les regles però no vull ser còmplice en un atracament social amb els polítics que per desgràcia ens han tocat suportar. Un vot en blanc que significa que em fan venir ganes de vomitar quan veig com actuen i com parlen, sense cap pudor de la societat del benestar i de l’economia lliure de mercat. Dixit

Sindi Viz
Barcelona, 22 de maig de 2010.

Un sueño

Un sueño

Cierta vez un sueño tejió una sombra
sobre mi cama que un ángel protegía:
era una hormiga que se había perdido
por la hierba donde yo creía que estaba.

Confundida, perpleja y desesperada,
oscura, cercada por tinieblas, exhausta,
tropezaba entre la extendida maraña,
toda desconsolada, y le escuché decir:
“¡Oh, hijos míos! ¿Acaso lloran?
¿Oirán cómo suspira su padre?
¿Acaso rondan por ahí para buscarme?
¿Acaso regresan y sollozan por mí?”

Compadecido, solté una lágrima;
pero cerca vi una luciérnaga,
que respondió: “¿Qué quejido humano
convoca al guardián de la noche?

Me corresponde iluminar la arboleda
mientras el escarabajo hace su ronda:
sigue ahora el zumbido del escarabajo;
pequeña vagabunda, vuelve pronto a casa.”